El caprici és una composició musical de forma lliure que en el període barroc s'identificava amb el ricercare i la fantasia. El capricis acostumen a tenir una naturalesa rápida i amb l'aparició de Paganini i els seus 24 capricis per a violí van endinsar-se en un virtuosisme extrem, amb la intenció d'explorar les possibilitats tècniques de l'instrument.

Posteriorment i amb el mateix objectiu van ser molts els compositors que van continuar cultivant aquest tipus de composicions, entre ells dos violinistes catalans com Joan Manén i Jordi Cervelló. Manén fou un dels primers en difondre obres poc conegudes de Paganini i en va fer diverses transcripcions. Cervelló va escriure capricis al llarg de 21 anys fins a completar-ne 24, creant així un conjunt de peces d'alt valor musical i pedagògic.

​

En contraposició al caprici trobem la sonata formada per diversos moviments amb unes formes establertes durant el classicisme. Gaspar Cassadó amb 29 anys i Marc Migó amb 30, van escriure dues excel·lents sonates: mentre la primera explora l'apassionament i la fantasia prenent per moments el cançoner popular català com a element inspirador, la segona és una "sonata de primavera" que no pot oblidar completament l'hivern i al·ludeix a la mort i a la primavera com a forces de renovació.